1. Aurèlia Muñoz, escultora avantguardista
  2. Aurelia Muñoz y sus tapices-ambiente
  3. Aurelia Muñoz per Vicente Aguilera Cerni
  4. Parcerisas
  5. L’obra d’Aurèlia Muñoz per Sílvia Ventosa

Aurèlia Muñoz, escultora avantguardista

El punt de partida ha estat de sempre, per a Aurèlia Muñoz, la matèria orgànica.
De primer va ser la fibra tèxtil; ara, el paper. Tanmateix, cal saber, en honor a la veritat, que no és exactament així. I és que ella ja s’esforça a capgirar la seva participació abans: en el no-res, quan la matèria encara no existeix i ni tan sols la forma s’ha perfilat a la seva ment.

A la cambra originàriament destinada al safareig, en un d’aquells patis d’interior d’illa en què va degenerar el projecte de ciutat-jardí del genial urbanista Cerdà, ella ha retornat a aquells febles envans la remor de l’aigua. Perquè allí es lliura a una de les tasques artesanes més antigues que ha realitzat l’ésser humà: fabrica el paper a mà. Acompleix un ritual amb gairebé dos mil anys d’història que van perfeccionar els japonesos “com sempre i a costa de copiar els xinesos”, ens va arribar a través dels àrabs i va arrelar fèrtilment a Occident gràcies a l’impressor de Magúncia. Però d’aquest ritual en conserva l’essència i en profana la litúrgia, que per alguna cosa vol crear i que de les seves mans neixi el que el tarannà avantguardista exigeix. Paper sí, encara que paper heterodox, bé sigui per l’espessor, bé per la textura o pel gramatge, fins a l’extrem per exemple d’incrustar-hi nacre. Ja no parlem del color: rosa intens, verd transparent, vermell cinabri, blaus alga, tornassolats, irisats, blanc sobre blanc. Policromia que no obté en pintar el paper, sinó que li concedeix en el mateix procés de gestació, perquè el paper que ella dóna a llum ve al món amb el color posat.

Heus aquí la primera evidència de la naturalitat amb què li aflora l’escultora que des de sempre porta a dins. Si la immensa majoria d’artistes que enriqueixen la nòmina de la Història de l’Escultura no van emprendre mai la talla directa, sinó que es van limitar a modelar guix o terra, ella modela el paper amb les pròpies mans. Heus aquí un acte ple de creació, d’entrega i de sensualitat, perquè hi ha un plaer tàctil i una irresistible necessitat de palpar, d’acariciar, que després es transmet i fins i tot arribarà a patir el contemplador davant de l’obra acabada.

L’altra evidència és que, tan bon punt es va veure immersa en l’univers del paper, el va suspendre: havia de permetre que adquirís forma i posició pròpies. Després, encara que romani tancat entre metacrilats, conservarà la qualitat de ser procliu al moviment. Així, només amb una lleu inclinació n’hi ha prou perquè tot seguit adquireixi una sorprenent vida pròpia. Ha arribat fins a l’extrem de compondre unes obres en les quals ens permet d’intervenir perquè en canviem les formes, perquè introduïm canvis de ritme i hi atorguem inesperades inclinacions.

Lluís Permanyer
(extracte) 1990